Coses diverses

Primerament: les meves iaies són mortes fa moooolts anys (buaaaa…).

Segonament: el Tap és un solet.

Tercerament: en la meva vida havia fet un examen com aquest!

Poucas?

Ah! No s’escriu així?

Vale: podcast!

Doncs es veu que és un sistema de distribució d’arxius d’àudio (principalment MP3) a través de sindicació RSS (cada cop està tot més barrejat, tu!). Els escoltes  en el web on hagin estat penjats, per exemple a Internet Archive (en aquest cas, són tots d’àudio, però també tenen seccions de vídeos domèstics, etc..).

D’experiències podcàstiques n’hi ha unes quantes (milers, suposo!), i de tot tipus: Poderator és una plataforma típica per a la publicació de podcasts a Internet; Voiceovers conté un arxiu de podcasts amb veus principalment de periodistes de la ràdio britànica; Radio Podcastellano emet podcasts les 24 hores del dia; al web de Radio Cubana, en un intent lloable de superar l’encarcarament castrista, també podem escoltar-ne, encara que, pels títols, ja es nota una “lleugera” tendència propagandística; i, oh modernitat!, la Diputació de Cadis organitza un concurs de podcasts (i és el quart any! La noticia la podeu llegir al web Podcastellano). Algun exemple pel que fa al món bibliotecari: l’associació Atina Chile té el projecte de fer una biblioteca de podcasts per a cecs; la biblioteca municipal de Morata de Tajuña emet podcasts del seu programa Ràdio Biblioteca a la plataforma PodOmàtic; i, finalment, llegiu-vos aquest interessant article sobre la utilitat dels podcasts a les biblioteques, d’Isabel Fernández Morales, al web de la biblioteca Tomás Navarro Tomás. Per si us interessa, l’article inclou una llista de biblioteques dels EUA que utilitzen podcasts com a eina difussora.

Els vídeos per Internet, en canvi, solen ser en format asf, mov, mpeg,… i els veus (amb no gaire qualitat, coses de la compressió…) al teu ordinador mitjançant programes com el Media Player. La transmissió és pel sistema streaming, que vol dir que el vídeo es va visualitzant mentre es va descarregant.

La plataforma per excel·lència és Youtube. Vull dir la més utilitzada, no la més excel·lent! N’hi ha unes quantes més, com, per exemple, blip.tv. Pel que fa a les biblioteques, tres exemples: el vídeo de la biblioteca municipal de Roquetes presentant els seus serveis, la presentació del llibre Alfabet per a adults, de Gerard Vergés, publicat per la biblioteca Marcel·lí Domingo i el vídeo La Biblioteca, les TIC i tu, de la Universitat Pompeu Fabra.

Com que sóc poc més modern que la meva iaia, no he consumit mai podcasts. En canvi, mirar vídeos al Youtube… a casa ens en fem un fart! A més, visc amb dues nenes adolescents així que el youtubing és constant! Això sí, publicar-ne… mai!

Finalment, la meva primera incursió en el misteriós món dels vídeos per Internet: el curmetratge Matino massa. Aquest esfereïdor document ha estat gravat a les 5 del matí, hora a la qual es lleven els universitaris cap a final de curs, com tothom sap. Per això no hi ha só. Bé, sí que n’hi ha però no dic res, no despertés a ningú! Conté imatges espantoses: primerament, el meu aspecte a aquesta hora (no gaire diferent del del gravatar, el pentinat chiquilicuatre és el normal quan em llevo, no s’hi pot fer res); en segon lloc, l’estat de les meves sabatilles després de passar una temporada amb el meu gos; després, el Tap: què mono, direu, però és una bèstia assassina, encara que no ho sembli: en 5 mesos només he aconseguit que no em mossegui gaire sovint; en quart lloc, l’ordinador que faig servir per a estudiar, una antiguitat que triga aproximadament un quart d’hora entre encendre’l i poder treballar-hi (de fet, el fan servir les nenes per a mirar dvd’s i vídeos al Youtube i per a jugar, però jo m’hi sento còmode…); i, per acabar, el meu dubtós bon gust, cosa que es nota en el disseny floral de la cadira i de la tassa de cafè (que m’encanten…).

Estimats Reis Màgics d’Orient (suggerències tardanes al web de la UVIC)

Un dels problemes de la conciliació de la meva vida laboral, familiar i universitària és que sistemàticament faig tard… Això té com a conseqüència que em trobo que tothom ja ho ha dit tot!

Després de llegir els articles ja publicats, veig que alguns coincideixen en la “precarietat” (amb carinyo, no s’enfadin els responsables!) del Campus Virtual. Suposo que és inevitable que ens hi fixem: és l’eina que ens relaciona amb la Universitat, no? Així que… alguna cosa se’ns ha d’ocòrrer!

Coincideixo amb els que opinen que el Campus Virtual deixa molt que desitjar. Coincideixo també, i especialment, amb la Montse Mora quan diu que requeriria més esforç per part dels professors. Perquè, com bé ens diu, hi ha assignatures que no tenen activat cap fòrum (això redueix la nostra relació amb el professor a un anacrònic intercanvi de correu electrònic). Per la meva part afegeixo que sempre m’ha semblat un misteri la opció “xat” que trobem a cada assignatura… no he vist mai que funcionés enlloc!

Però penso que, en el fons, ens trobem amb un problema de conceptes: la UVIC ha dissenyat el campus per a establir una relació Universitat-alumnes. I què passa amb la relació alumnes-alumnes, eh? Em sembla un enfocament totalment erroni! No tinc experiència universitària prèvia però recordo els meus dies d’insti (quins temps aquells, diria la iaia…): cafès a la cantina, intercanvi d’apunts, assoleiats matins a la gespa fent campana mentre despotricàvem de l’ordre establert (principalment dels professors), repassos d’última hora pels exàmens, … On ha quedat tot això?

Els dos únics esforços que he trobat en el sentit de treballar conjuntament professor i alumnes (i no professor-alumne individualment) han estat la present assignatura i la del curs passat en que vam fer un treball en Wiki. No cal dir que s’agraeixen aquests esforços per a transformar la feixuga vida universitària virtual en quelcom semblant a la vida real.

Així doncs, la meva carta als Reis Màgics (com algú ha dit) va en aquest sentit:

Estimats Reis Màgics d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé així que us vull demanar sisplau que em porteu aquestes cosetes:

M’aniria bé un format de tipus blog per a cada assignatura. Que s’hi publiquin en diferents pàgines els mòduls, els articles i  materials i els exercicis i que puguem deixar-hi comentaris, dubtes, etc.

M’agradaria enviar comentaris a cada pàgina per separat i poder respondre individualment als comentaris dels meus companys, perquè en el fòrum es perd la seqüència lògica de la converses.

Voldria sindicar-me a les novetats publicades al blog de cada assignatura (sospito que els meus companys, com jo, es fan un fart de repassar cada dia cada assignatura per a saber si hi ha novetats).

M’agradaria, en definitiva, que el Campus Virtual s’assembli el més possible a assistir a classe!

Moltes gràcies!

P.S. Us deixaré menjar per a vosaltres, els patges i els camells al balcó.

Joan

Twitter (més misteris…)

Twitter?

És nom de personatge de dibuixos animats, concretament d’ocellet que el gat Silvestre es vol cruspir (Tweety)!

Doncs no! Anava errat! Després d’intentar esbrinar què redimonis és això, m’ha quedat bastant clar al web oficial de Twitter a Espanya. Haig de reconèixer que per a mi, les xarxes socials eren més aviat trobar-me físicament amb els amics… quin anacronisme! I ara semblo un expert! Semblo…

Anem amb els exemples…

La biblioteca del campus del Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Monterrey (Mèxic). Com veieu, l’utilitzen per informar de novetats en la seva col·lecció, felicitar-nos pel Dia del Llibre, oferir serveis (lloguer de CD’s i pelis, per exemple),… Com que el format dels missatges de Twitter és obligatòriament breu, quasi tots contenen un enllaç a altres pàgines de la biblioteca on s’amplia la notícia (horaris, catàleg, articles, etc.). M’agrada… és com els clàssics plafons de suro però amb xinxetes virtuals!

Bibliotècnica, la biblioteca digital de la UPC, en fa el mateix ús, encara que ho fa més “tècnicament”, amb missatges relatius a novetats en el web, exposicions, conferències,… Et pots afegir a la llista de seguidors (els nous tweets apareixaran a la teva pàgina d’inici) o fer-te seguidor d’algun dels seguidors (amb la qual cosa acabaràs tenint una pàgina d’inici pletòrica d’ocellets…).

La Queens Library de Nova York ens ofereix quasi exclussivament convocatòries a activitats com concerts, exposicions, etc… Podriem dir que aquesta biblioteca, al ser pública, en fa un ús més social i no tant “introspectiu” com les dues anteriors, que són biblioteques universitàries. Per cert: un dels tweets de la Queens Library ens recorda que l’Ajuntament de Nova York fa un concurs de poemes curts via Twitter!

Pel que fa a les empreses, l’agència de viatges online TerminalA ens informa de totes les seves ofertes. El diari El País ens envia els titulars de les notícies, que ens remeten a la seva edició digital (en això s’assembla al que ens ofereix l’RSS). La Editorial Galaxia, per la seva banda, utilitza el Twitter per a oferir-nos novetats, ressenyes, entrevistes i notícies relacionades amb el món editorial.

Respecte a la tercera pregunta de l’exercici… Potser he donat la sensació en algun moment de que sóc un negat per a la informàtica, les xarxes socials, la tecnologia… Res més lluny de la realitat! El que passa és que, en el fons, no m’interessa (com em passa amb els cotxes, la televisió o el futbol, per exemple). La qual cosa no vol dir que no l’utilitzi o que no li trobi cap utilitat!

No es tracta de si estic a favor o no del Twitter. En principi estic a favor de qualsevol tipus de relació interpersonal! Haig de reconèixer que m’he donat d’alta del Twitter per a tenir una idea de com funciona però no se m’acut què hi podria publicar. Potser algun dia si faig una activitat continuada que requereixi un seguiment periòdic del seu desenvolupament per part del públic… Potser sí.

Tot això no li explico a la iaia perquè em sembla que l’atabalaria…

Joan

RSS (estimada iaia…)

Estimada iaia,

Com estàs? Suposo que bé, com sempre! I el iaio, ja ha plantat alguna cosa a l’hort? Ara toquen les cebes i els alls… No sé perquè ho dic, si ell és tot un expert! Què tal la nevada? T’han resistit els rosers?

Jo segueixo molt enfeinat amb la Universitat. Aquesta setmana he d’escriure un article per a una assignatura que es diu Informació Electrònica. No t’espantis, iaia, no és tan complicat! El que passa és que t’hi has de posar. Suposo que és com fer puntes de coixí: divertit però entretingut…

L’article va sobre l’RSS. És una cosa molt pràctica, ara t’ho explico. Es tracta d’això: hi ha webs que a mi m’agraden molt (te’n recordes, que et vaig explicar què era un web?),  llavors m’hi subscric i ells m’envien les novetats que hi surten publicades. D’aquesta manera m’estalvio de mirar aquests webs cada dia i repassar-los tots per a veure si hi ha coses noves. Veus, què pràctic?

Per exemple, em puc subscriure al web d’un diari i fer que m’enviïn cada dia els titulars de les notícies d’esports (ja saps que ara és el mundial de petanca i que a mi m’agrada molt!) i, així, si m’interessa, hi puc entrar i llegeixo tota la notícia. També em puc subscriure a un blog (en una altra carta ja et vaig explicar de què anava, això) i enterar-me de quan hi ha entrades noves… És com si les teves amigues et truquessin a casa cada vegada que hi ha alguna novetat al poble i, si et semblés prou interessant, quedéssiu per prendre un tè i t’ho expliquessin amb tots els ets i uts. Em penso que ja ho feu així, no? Doncs és el mateix, però per internet. Ho entens, més o menys?

Jo m’ho he posat en el meu blog. Tinc un racó que es diu “Notícies” i quan el pitjo amb la fletxeta veig tots els resums de les notícies més importants de Catalunya i, si vull, em puc llegir els articles sencers.

Bé, ja no t’explico res més, que et deixaré el cap com un timbal!

Cuida’t molt, iaia. T’estimo, i al iaio també, digue-li! Molts petonets del teu nét,

Joan

Suspicàcies

Per evitar suspicàcies, he canviat l’aspecte del meu blog. Algú va suggerir veladament que hi havia algun motiu ocult en el fet que coincidís amb el tema que havia utilitzat el Javier… Ha! Res més lluny de la realitat. Com que vaig posar com a excusa la meva sobrietat, he escollit un altre igual de sobri (semblo el Sèneca, tanta sobrietat…), amb l’avantatge de que puc afegir una foto a la capçalera (s’ha acabat l’estoïcisme…). La foto és una imatge del Pedraforca des de les fonts del Llobregat, aproximadament. El meu poble està a mig camí… L’altra novetat és el meu gravatar. Forma part d’un interessant estudi antropològic sobre l’aspecte que tinc els diumenges al matí, tot just llevat… Una pena, vaja!

P.S. És broma, Eva!

Quinze enllaços (passats per neu…)

Quina setmaneta!

La premsa (escrita, radiofònica i televisiva) ha estat pràcticament monotemàtica: nevada, col·lapse, companyies elèctriques i indignació general. Seré capaç de trobar quinze articles que parlin de tot això des de diferents punts de vista? Quinze són molts!

Som-hi!

PORTADA

Per començar, una bonica foto nadalenca del 8 de març que vaig fer molt d’hora al matí perquè jo, il·lús de mi, havia pensat anar a treballar!

Com que, indubtablement, en aquest país tendim al xovinisme, no vull ser menys i començaré per l’article del Regió 7 (secció El Berguedà) del dimarts: el día después. L’Avui ens regala, per la seva importància antropològica, les experiències i aventures d’alguns dels seus lectors (electrònics). Com si  fóssim uns Indiana Jones, vaja!

POLÍTICA (més o menys…)

I, com era previsible, es desferma la batalla política! Crec que el conseller Saura ja no sap com vestir-se per a les compareixences davant de la premsa: amb samarreta de tirants per a suportar la calor dels incendis? amb esquís? o amb banyador, preparat per a les idíl·liques platges balears?

L’ABC aprofita de seguida per carregar contra la Generalitat en un punyent article intitulat “El caos de la Generalitat“, amb atacs a l’Estatut i al nacionalisme i amb una sospitosa menció de les “Fuerzas Armadas”… Estaran a punt d’envair-nos?

La Razón tampoc es talla: és tot culpa del Govern! Caos i col·lapse semblen ser, per a alguns diaris estatals, adjectius aplicables a Catalunya en molts àmbits diferents: clima, política, economia…

El Mundo és una mica més suau, encara que ens recorda el viatge de Saura a Mallorca…

A tot això, els alcaldes de les poblacions afectades responen, passant per sobre de les seves afiliacions polítiques, signant un manifest que deixa igual de malament a tothom.

INTERNACIONAL

Abans parlavem d’envair… Bonic experiment orsonwellià el de la televisió georgiana, oi? I això què té a veure amb la neu? Eh…, doncs…, no sé…, a Georgia neva molt, no?

ECONOMIA

Parlem de companyies elèctriques? El columnista de La Razón Toni Bolaño ens fa un resum (massa breu pel meu gust) de la política d’inversions de Fecsa-Endesa. No els deixa gaire bé, vull dir. Boada també s’apunta al bombardeig: es deu sentir acorralat i no dubta en carregar, a més de fer-ho fet contra el seu company Castells, contra la companyia!

CULTURA

Els espectadors de La Sexta es van quedar sense Buenafuente! Es veu que volia anar a treballar (com jo, encara que suposo que no es va llevar a les 6.00!) però no va poder.

Seguint amb la neu: el grup Snow Patrol va tocar amb U2 al Camp Nou (la notícia és una mica velleta però… era tan adequada! De fet, aquest grup no m’agrada gens!).

ESPORTS

L’actualitat blanca ens ha deixat alguna alegria (a part de no anar a l’escola ni a treballar)…

EL TEMPS

Per acabar, la previsió del temps per avui i els passatemps (hi ha caselles que estan en “blanc”: aquesta és la relació amb el temporal!).

Ostres, he fet un diari jo solet! M”he pres una mica lliurament això de que els enllaços haguessin de ser tots a notícies, però m’ho he agafat com un joc, així que no m’ho tingueu en compte… M’ho he passat pipa però, a la vegada, tot plegat em deixa un regust amarg a la boca: aquest “diari” és com els de veritat! Unes fotos boniques, bufetades entre polítics, despotricar dels rivals, xenofòbies diverses, esports i xorrades de tot tipus. Com veieu, molt blablablà i poca substància: és un mal endèmic de la nostra societat… En el fons, el més interessant són els passatemps…

Joan

“Blogmania”…

Comencem pel principi…

Com a apassionat per l’etimologia, el primer que em vaig preguntar és: què redimonis vol dir “blog”? Busco als meus diccionaris (en paper? què arcaic!) i, res. Descobreixo a la wikipèdia que també se’n diuen bitàcoles (bonica paraula, sempre havia pensat que en català també era amb “r”, com en castellà). Torno als diccionaris (clàssics) i descobreixo que una bitàcola és, en poques paraules, el moble on trobem la brúixola i altres estris amb els que el pilot obté les dades per a fixar el rumb. I en el quadern de bitàcola (en anglès “logbook”, llibre de registres) s’apuntaven totes les incidències de la navegació.

Així que d’aquí vé “log”…, i la “b”? Finalment, navegant pels blogs dels companys, descobreixo que és la última lletra de “web”. Quina metàfora més esplèndida: navegació i comunicació del bracet.

Haig de reconèixer que sóc un profà en la matèria i que aquests petits exercicis preparatoris m’ajuden a situar-me. D’aquesta manera em queda clar que un “blog” és un quadern on anoto les incidències de la meva navegació vital, professional o el que sigui (coi amb la metàfora! Pesadeta…) i les publico a Internet.

Ha! Això seria a la prehistòria (o sigui, fa quatre dies…)! Perquè això que acabo de dir ja ho podia fer a la pre-prehistòria, publicant un web personal, no?

Llavors, què diferencia una pàgina web d’un blog? La interacció entre el “publicador” i el “lector”, molt més gran en un blog. I això constitueix, al meu parer, el seu principal avantatge. De fet, és com si jo us llegís el meu diari personal en veu alta i vosaltres anéssiu interrompent-me per a afegir-hi comentaris. Juntament amb els xats i els fòrums, semblen les formes més dinàmiques de comunicació virtual (excloent la telefònica, és clar).

Quan publico una pàgina web em limito a “penjar” informació: la meva mà no arriba al “lector-usuari”. Haig de confiar en que llegeix aquesta informació i no puc saber la utilitat que en treu ni la seva opinió ni rebre’n suggeriments o aportacions. Des del seu punt de vista passa el mateix: la seva relació no és amb mi sinó amb una interfície, no arriba més enllà (si exceptuem els clàssics “mailto” i similars). En el fons, contràriament al que sembla, no estem units sinó separats per una interfície! Està clar que parlo en general de la majoria de webs que trobem a la xarxa.

A tot això hi podem afegir un altre inconvenient: per a crear un web haig de saber informàtica (com a mínim, tenir un cert nivell) i això no és el cas de la majoria. Hauré de buscar un informàtic que la dissenyi i la publiqui: un altre intermediari entre el món i jo!

En canvi, el blog permet aquesta relació directa entre l’”autor” i el “lector”. Fins i tot podem dir que fa d’aquest últim un “co-autor”. Aquí si que podem parlar de “compartir” i no només de “publicar”. Tu publiques informació (articles, enllaços, fotos, música…) i la comparteixes amb mi, perquè jo et puc donar la meva opinió, debatre amb tu, proporcionar-te nova informació, etc… No m’enviïs una postal: compartim el paisatge! (Ostres, ostres, ostres… cada cop estic més cursi!).

I, a diferència d’una pàgina web, no haig de saber informàtica! Sembla una tonteria, però aquest detall és de summa importància perquè fa accessible la comunicació “internàutica” (perdó pel neologisme…) a molta més gent. Un dels meus millors amics té la mateixa destresa amb la tecnologia que una morsa (per a que quedi clar: només fa 2 anys que té mòbil i no estic segur que sàpiga ben bé com funciona!) i  té un blog! Doncs bé: si jo puc crear un blog en una setmana, la meva iaia també! Yes, we can!

Queda clar que fins ara he estat parlant de blogs personals però és evident que qualsevol associació, institució o empresa que vulgui reduir la “distància” amb l’usuari haurà per força d’apostar pels blogs. Si pensem en el cas d’una biblioteca (en l’article del Javier hi ha enllaços a diversos blogs), queda clar que es busca, precisament, aquesta “complicitat” amb l’usuari. En altres assignatures ja hem parlat de la necessitat d’obrir la biblioteca a la societat, no? Amb aquesta eina podem superar el simple fet de publicar butlletins de novetats, catàlegs en línia i precioses fotos d’estanteries plenes de llibres per a aconseguir una veritable interacció amb els usuaris.

En fi, m’ha sortit un article bastant teòric, mancat d’interessants enllaços i sobrat de metàfores!

Poc es pensaven els pares de la nàutica (espanyols, portuguesos i, principalment, britànics. Els rebesavis de la nàutica van ser els víkings, però no tenien bitàcoles!) que el seu vocabulari acabaria a la xarxa, i no precisament a la dels pescadors!

Era la última metàfora. Ho prometo!

D’aquest article…

Joan

Hello world!

Hmmm…